—Todo parece un poco irreal. El color no es del todo correcto. Creía que era este sitio pero debo de ser yo. Estoy fallando.
—¿Estás drogado? —dijo el tipo de la barra.
—No. ¿Y tú?
—No con drogas de verdad.
Hogar, dulce hogar. Sam Lipsyte
Otro de esos momentos es cuando te pasa justamente todo lo contrario y eres plenamente consciente de todo lo que te rodea e incluso de ti mismo. En un segundo recibes una dosis de hiperrealidad aunque inmediatamente después necesitas darte un pellizco para saber si lo que te ha pasado realmente ha sucedido. Y ahí empiezan las dudas y preguntas: quién soy, qué soy, por qué veo a través de mis ojos el mundo y no a través de otros, por qué tengo la sensación de ser una mini persona dentro de otra cuando me hago estas preguntas… Recuerdo exactamente si no la primera, una de las primeras veces que tuve esta sensación. Estaba en el patio del colegio, después de comer, tendría unos nueve años, y me miraba las manos. Quién me iba a decir que quince años después, con un resguardo de 184 euros que acredita mi licenciatura en Filosofía, seguiría haciéndome esas mismas preguntas aunque formuladas de diferente manera pero con un matiz: la respuesta no está en mis manos. Ni en ningún sitio.
Ayer, Día Mundial del Medio Ambiente, se estrenó simultáneamente en todo el mundo la película del realizador francés Yann Arthus-Bertarnd Home. A través de espectaculares y a la vez catastróficas imágenes de 50 países vistos desde el cielo nos propone e incita a realizar un cambio en nuestros modelos de consumo para ocuparnos así de un mundo que está al borde de la destrucción.
Barcos en el puerto de Mopti en el río Niger, Mali
Durante los 200.000 años en los que la humanidad ha habitado la Tierra ha alterado el equilibrio del planeta que se había establecido en sus cerca de 4 billones de años de evolución. El precio que nos toca pagar es muy alto, pero es demasiado tarde para ser pesimista: la humanidad tiene apenas diez años para invertir esta tendencia; debemos tomar conciencia de la magnitud de ese expolio de las riquezas de la Tierra y realizar un cambio de nuestros hábitos de consumo.
Grand Prismatic Spring, Yellowstone National Park, Wyoming, USA
A través de nuestros actos de consumo, podemos producir un impacto ecológico y social mucho más grande de lo que podemos imaginar. Hoy en día, nuestro poder como ciudadanos no se expresa solamente en las urnas, sino también a través de nuestras compras.
Sin embargo, muchos de nosotros no nos plateamos adoptar un comportamiento responsable: ¿qué es un producto ecológico? ¿Por qué preferir las frutas y hortalizas locales en lugar de comprar bioproductos provenientes del otro lado del planeta? ¿Cómo evitar el desperdicio de recursos? ¿Cómo descifrar la publicidad que nos ataca?
Porque no podemos ser consumidores responsables sin una buena información, GoodPlanet ha lanzado GoodPlanet Conso, una página web sin ánimo de lucro que se dirige a todos aquellos que desean tener una visión más informada y más responsable sobre sus hábitos de consumo.
GoodPlanet Conso consta de:
* Listados con los mejores productos según categorías: alimentos, casa, belleza y el cuidado del cuerpo, decoración, jardín, finanzas ... * Noticias de actualidad * Consejos prácticos * Videos y libros sobre problemas y soluciones al alcance de todos
¿El único problema? Que la web sólo están en francés, pero siempre quedan los traductores automáticos o nuestra capacidad intuitiva para descifrar idiomas...
Funny games (1997) és un film determinant en la filmografia del director austríac Michael Haneke, no només perquè va ser el més exitós fins a aquell moment, sinó sobretot perquè constitueix la pel·lícula amb la qual es dóna a conèixer en el panorama cinematogràfic europeu.
Aquesta pel·lícula va provocar un gran rebombori entre la crítica cinematogràfica i la societat en general a causa de la violència moral i física que presenta, fins i tot encara es pot considerar que és un film plenament vigent i terriblement pertorbador. Tot i així no es limita a ser un simple thriller sobre l’horror de la violència sàdica i gratuïta; va més enllà i es qüestiona sobre la pròpia representació cinematogràfica de la violència. El més destacable però és el fet que aquesta pel·lícula fuig dels límits imposats pel cinema de Hollywood i està fora del mode de representació institucional que tracta el cinema com a indústria cultural i que predomina en la majoria de discursos cinematogràfics. No obstant això no deixa al marge aquest model narratiu sinó que elabora un discurs que juga amb l’espectador i amb la seva habituació a un model narratiu estàndard. Es pot catalogar com a exemple de mode de representació modern el qual busca la identificació emocional de l’espectador.
Haneke fa servir una narració freda en la que el distanciament és una constant que no dóna peu a l’espectador a identificar-se amb els personatges violents, encara que sí es dóna una certa projecció de l’espectador cap a les víctimes. Estableix un relat en el que la focalització de la càmera és externa, la càmera funciona com a element davant el qual succeeixen uns esdeveniments, aquesta funciona més com a testimoni que com a instrument actiu de la construcció del relat.
Cal esmentar també si es parla sobre l’obra de Haneke de l’eterna polèmica relativa a la influència i la responsabilitat de la televisió, el cinema i els videojocs en l’augment de la violència social injustificada, així com sobre el paper dels mitjans de comunicació, i de les arts en general, en la representació idealitzada i «espectacular» d’aquesta violència, i també en la mitificació dels propis assassins o delinqüents, tant a la realitat com a la ficció.
El joc del cinema: realitat o ficció
Els «jocs» als quals es fa esment al títol recorren la pel·lícula des del començament fins al final, es passa d’un «joc» més elitista i innocent als més sàdics i brutals de la juvenil parella d’assassins, Peter i Paul. No obstant això, la pel·lícula no deixa de ser en sí mateixa un «joc», un artefacte en mans de Haneke però també de l’espectador. Finalment, no deixa de ser una interpel·lació directa amb l’espectador envers les imatges que està contemplant.
Funny Games assumeix l’estatut de joc del cinema i per això és capaç de jugar amb les regles que el delimiten i subvertir-les. Del mateix mode que al film només una part dels jugadors, Peter i Paul, coneixen les regles dels seus propis jocs i les donen a conèixer a poc a poc, tant als altres personatges/jugadors com a l’espectador; Haneke fa ús de les regles del joc cinematogràfic que ell mateix crea i les va donant a conèixer, desafiant la lògica de la normativitat del cinema majoritari.
Com ja hem vist, l’activitat de Paul i Peter es planteja en l’àmbit d’allò lúdic. El joc es caracteritza per ser reiteratiu i desinteressat i per crear un espai i un temps propis, unes regles que demarquen una ficció. En aquest cas podem trobar un punt de similitud amb el tractament que es fa de la violència a la pel·lícula A Clockwork Orange. Els personatges actuen per simple plaer. De fet, en les seqüències de la invasió de la casa de l’escriptor i la de la dona que fa gimnàstica són comparables amb l’esquema dramàtic de Funny Games.
La parella d’assassins realitzen una activitat que suposa un fi en sí mateixa, el mitjà i el fi s’identifiquen en el joc, desenvolupen les seves accions amb parsimònia, recreant-se en elles i entenent el procés com la única finalitat.
Segons la lògica del joc que Peter i Paul desenvolupen, els altres personatges són acusats d’infringir les normes del codi que desconeixen, i són castigats en conseqüència. El que és habitual en les pel·lícules que opten per un discurs narratiu més majoritari és que el destí dels personatges estigui regit per la moral més conservadora, és a dir, que de la mateixa manera que els personatges «bons» són rescatats en l’últim moment, els personatges antagònics, els «dolents», han de ser castigats. En aquest cas podem expressar la ironització que fa Haneke sobre aquesta tendència alliçonadora dels arguments del cinema imperant, per això no permet que les víctimes de Funny Games siguin assassinades sense abans fer-les culpables d’alguna cosa, per trivial que sigui. Haneke du a terme una irònica maniobra que se’n riu d’aquesta ridícula pretensió moralitzadora al posar de relleu l’arbitrarietat i relativitat de qualsevol codi.
A mesura que avança la trama es creen situacions en les que l’espectador creu que els protagonistes tenen la possibilitat de salvar-se, un exemple és el moment en el que els assassins marxen de la casa després d’haver matat el fill. Aquestes situacions acaben perforçar-se tant que arriba un moment en el que canvien els rols dels personatges i la mare agafa l’escopeta i mata a Peter d’un tret, i és aquí quan Haneke no dubta en revolucionar salvatgement les normes de la representació en un exercici de pura autoreferencialitat. Paul agafa el comandament a distància del televisor que hi ha a la casa i rebobina la pròpia seqüència de la pel·lícula fins al punt on perd el control de la situació.
Però aquest no és l’únic factor que fa visible la narració, a més de la fredor amb la que la càmera es mou i que apunta a una autoreferència per via del discurs, trobem una sèrie de moments en els que la reflexivitat es fa patent a través de la història. Bàsicament això succeeix quan Paul es dirigeix a l’espectador implícit que es troba al lloc de la càmera, bé mirant-lo simplement o fent una picada d’ullet (com passa en el moment en el que juga amb la mare guiant-la fins el cadàver del gos; o fins i tot parlant-li sobre qüestions del propi fil com a constructe artificial: «Paul pregunta: Tenen alguna possibilitat? Esteu de la seva part? És suficient? Volen un desenvolupament amb un final creïble, no?») Paul actua com a intermediari entre els elements interns de la història i els extradiscursius com el públic al qual es dirigeix interactuant directament amb la càmera.
La part final de Funny games és un clar exemple del joc que produeix Haneke entre realitat i ficció. Poc abans de llençar Anna al mar des del veler, Peter comença a parlar-li a Paul sobre una pel·lícula en la que el protagonista es veu atrapat a la ficció. Una vegada Paul llença la dona, li diu a Peter que la ficció és tan real com la pròpia realitat, pel que està atribuint a les imatges i a la realitat el mateix estatut de veritat: «La ficció és real, ho veus? És una pel·lícula».
La representació de la violència
La principal característica del tractament de la violència en aquesta pel·lícula és que aquesta no és explícita, no hi ha escenes altament desagradables que continguin tortures físiques o grans quantitats de sang. Malgrat això l’espectador sent la por de manera inquietant i que per algunes persones pot ser més insuportable que una escena de violència explícita. Tot acte de violència és suggerit o succeeix fora del camp visual de l’espectador, a excepció de l’«assassinat» de Peter. Però com ja hem comentat, aquest és una violència molt més brutal, fins i tot pot causar malestar físic en qui la contempla.
En paraules del mateix director: «estic buscant maneres de demostrar la violència tal i com és en realitat: és quelcom que no es pot pair. Vull ensenyar la realitat de la violència, el dolor i les ferides d’un altre ésser humà.» Haneke parla de la seva obra com a reacció a cert tipus de cinema americàque tracta la violència amb ingenuïtat i amb un discurs moralitzador que juga amb els éssers humans. La violència de moltes pel·lícules de Hollywood està feta per ser consumida.
L’any 2005 el productor britànic Chris Cohen va proposar a Haneke fer un remake de la pel·lícula en anglès i amb actors nord-americans per tal de fer arribar al gran públic dels EEUU el seu particular discurs sobre la violència a la societat.
Después de un fin de semana completamente "Perdida" tengo que poner esta canción que suena en un momento crucial de la segunda temporada (o final de la primera, ahora no estoy segura...) de Lost. (Lo sé, mi ritmo de ver los capítulos es peor que el que pretenden en Cuatro, en unos ocho días casi dos temporadas... estoy en esa etapa en la que cualquier heptágono de mi vida cotidiana me parece pertenecer a la Iniciativa Dharma... jajaja)
Pues eso, si os interesa la polémica sobre los derechos de autor y la piratería esta película expone, desde una posición clara y bien fundamentada, todo lo que rodea al activismo web relacionado con los nuevos movimientos del copyleft y las licencias Creative Commons.
Aquí lo podéis ver en inglés subtitulado en catalán, dura alrededor de una hora y media, así que si tenéis un rato libre no os lo perdáis.
La lista de reproducción de este mes llega tarde, igual que el frío polar,
pero llega. Así que aquí tenéis Desembrä'09 que intenta ser un poco cálida
con e...
Calles iluminadas, ofertas y promociones por todas partes, niños que piensan
en sus listas de juguetes… Sin duda, la Navidad ya está al caer y en
Salir.com...
Estos burros lituanos (si no mirad la foto de su myspace) estrenan videoclip. En principio no parece un grupo muy indicado para ser mencionado en este blog s...
Cuando hace frío la mayoria de las cosas van más deprisa o llegan antes, me
refiero a las casualidades. Me encanta que haga frío.*
*
Los amantes del círculo...
La cantautora estadounidense actúa el 6 de octubre en la sala Apolo
La crítica saludó su aparición haciendo la ola y forzando rimbombantes
comparaciones co...
